SEGONA ÈPOCA D'OR

L'anomenada segona època d'or dels castells va començar a la Diada de Santa Úrsula del 1981, a la plaça del Blat de Valls. En aquella actuació s'hi van aconseguir dos castells nous aquest segle. Amb tan sols deu anys d'existència, la Joves de Valls completava el primer cinc de vuit del segle, però la proesa va arribar a càrrec de la colla Vella dels Xiquets de Valls, que va descarregar al primer intent el quatre de nou amb folre. Era el primer castell de nou que s'aconseguia en aquest segle, i obria les portes a una sèrie de castells considerats fins aleshores com a utopies, ja que feia gairebé un segle que no se n'havia bastit cap i fins llavors ningú ho veia pas possible; tan sols es tenia constància escrita i fotogràfica que s'havien fet cent anys abans. S'havia reinventat el castell de nou.

D'aquell 1981 ençà, l'evolució dels castells ha fet un tomb impressionant, en diversos sentits. En primer lloc, els castells de nou cada vegada han anat sovintejant més i més; en segon lloc, han aparegut una immensitat de colles castelleres en llocs on mai ningú no havia sentit a parlar mai de castells, per tot el territori català -més enllà del camp de Tarragona i el Penedès- i últimament fins i tot alguna a la Catalunya Nord i a les illes Balears, com a conseqüència de la popularització que està vivint el fet casteller en fer-se ressò de les diades els diaris d'àmbit nacional i la televisió; en tercer lloc, els castells de gran envergadura han deixat de ser patrimoni de les colles de Valls o de Vilafranca, i n'han fet les dues colles de Terrassa, dues colles de Tarragona, una de Reus i una de Barcelona, formant un grup cada cop menys selecte.
Just un any després d'aquella diada de Santa Úrsula del 1981, també a Valls, la Vella de Valls tornava a fer història en carregar el primer tres de nou amb folre de la nova era, també al primer intent. La Vella va tenir l'hegemonia dels castells de nou fins que el 1985, any en què la Joves carregava el seu primer quatre de nou amb folre. Ja hi havia, doncs, dues colles de nou. Un any més tard, la mateixa Joves vallenca s'apuntava un èxit passant al davant de la Vella, ja que descarregava el primer tres de nou del segle; era a la diada de Santa Úrsula, en una actuació que va arrodonir carregant un quatre de nou i descarregant el cinc de vuit, la millor actuació aconseguida fins aleshores. Semblava que ja s'havia aconseguit tot, que era el sostre.

L'any següent, el 1987, els Castellers de Vilafranca irrompien en el selectíssim grupet de colles de nou, ja que carregaven el tres de nou (31 d'agost) i el quatre de nou (1 de novembre); mai fins aquell any una colla de fora de Valls havia fet un castell de nou. Ja hi havia, doncs, tres colles de nou. I el 1988, els Minyons de Terrassa carregaven el tres de nou. Quatre colles i un fet que amoïnava els més puristes: una colla de fora de les comarques típicament castelleres, s'arrenglerava a l'alçada de les tradicionals. Cada any, doncs, més colles feien algun castell de nou, i cada colla en feia més i més. El 1990 els Castellers de Vilafranca descarregaren per primera vegada dos castells de nou en una mateixa diada: tres i quatre de nou per Tots Sants. El 1992, la Joves de Valls feia la millor actuació que hom es podia imaginar: completà tres i quatre de nou i cinc de vuit. L'any següent, però, els Minyons trencaren tot pronòstic i carregaren un castell que no s'havia ni tan sols intentat al segle passat: la torre de nou amb folre i manilles. Un castell que feia anys que provaven els vilafranquins sense sortir-se'n; el primer castell amb manilles. El 1993 també era l'any en què una cinquena colla coronava un castell de nou: la Jove de Tarragona carregava el quatre de nou amb folre. Al 1994 els Minyons tornaren a carregar la torre de nou, la carregaren igualment en dues ocasions la Joves de Valls i la descarregà la Vella de Valls. La Vella havia descarregat un castell amb folre i manilles i tres castells de nou en una mateixa diada: dos, tres i quatre de nou; cada any s'aconseguien noves fites i sovintejaven més i més els castells de nou: al 1994, trenta-quatre descarregats i deu carregats. La progressió era imparable.

Fins ara, els avenços més importants de la castellística s'havien d'atribuir a les colles de Valls i als Minyons. A partir del 1995, però, cal comptar també amb els Castellers de Vilafranca, que s'erigeixen per primer cop com la colla indiscutiblement hegemònica del panorama casteller. Com ho han aconseguit? Primer, durant tot el 1994 van estar assajant el pilar de sis, que van carregar a finals d'any. El 1995 no van deixar d'assajar-lo durant tot l'hivern, i ja a la primera actuació de Vilanova el van tornar a carregar. La següent sortida va ser la de Fires de Maig, diada històrica perquè es van enfrontar amb un mític pilar de set amb folre, que també van coronar. De llavors ençà, cada actuació important ha estat culminada amb algun pilar fora de l'abast de cap altra colla. Durant tot l'any van anar carregant primer i posteriorment descarregant pilars de sis i de set. I el dia 31 d'agost, a la plaça de la Vila de Vilafranca, carregaven un imponent pilar de vuit amb folre i manilles, l'endemà d'haver descarregat la seva primera torre de nou amb folre i manilles. Amb 24 hores de diferència els vilafranquins havien coronat dues construccions amb manilles: el pilar de vuit feia més de cent anys que no l'aconseguia ningú. Però l'evolució dels castells per part de la colla de Vilafranca no acabà aquí. Un mes més tard, a Gelida, aprofitaven el bon pilar i el bon quatre que tenien els del Penedès per unir-los en un sol castell i descarregar per primer cop aquest segle, el quatre de vuit amb agulla (o amb el pilar de sis al mig), construcció que van repetir en diverses ocasions. La diada culminant de l'any va ser per Tots Sants, quan els Castellers van carregar el segon pilar de vuit i, a més, un castell que ells s'havien inventat: el quatre de nou amb folre i el pilar de set al mig. Aquell mateix 1995, els Minyons de Terrassa, amatents sempre a la possibilitat de fer coses noves, van carregar el cinc de nou amb folre, una altra monstruositat de castell que feia més d'un segle que no es bastia. També es van incorporar a les colles de nou els Castellers de Terrassa, que van carregar el tres de nou. El 1995 es va acabar amb 33 castells de nou descarregats i 9 carregats.

El 1996 va continuar l'hegemonia verda (color de la camisa dels Castellers de Vilafranca), en assolir més pilars de sis que mai, un grapat de quatres de vuit amb agulla descarregats, pilars de set, infinitat de tresos i quatres de nou, un altre pilar de vuit carregat, descarregar dues torres de nou i carregar-ne una tercera i aixecar encara una mica més el llistó en descarregar per Tots Sants el quatre de nou amb folre i agulla, que ells mateixos havien carregat un any enrera. Els Castellers també es van endur el Concurs de Castells amb tres castells de nou (dos, tres i quatre de nou), però també va ser l'any en què la Vella va descarregar per Santa Úrsula el cinc de nou amb folre, un castell que només s'havia completat una sola vegada en tota la història dels castells (113 anys enrera, també de la mà de la colla de Valls). Pocs dies després, els Minyons descarregaven la torre de nou i el mateix cinc de nou. Aquell 1996 va ser l'any en què els Xiquets de Reus van descarregar el seu primer tres de nou amb folre (setena colla de nou), l'any en què el domini del pilar per part dels vilafranquins va portar altres colles a també assajar-los i aconseguir-los (pilar de set descarregat pels Xiquets de Tarragona), pilars de sis descarregats per la Vella de Valls (que també carregà un quatre de vuit amb agulla), pels Bordegassos de Vilanova, carregat per la Jove de Tarragona.

Un "boom" pilarer que va continuar al 1997, en què cinc colles van bastir el pilar de set (Castellers de Vilafranca, Xiquets i Jove de Tarragona i les dues de Valls). No era lògic que les colles punteres fessin tres grans castells i acabessin les actuacions amb pilars de cinc, a l'abast de qualsevol colla amb un mínim d'aspiracions. Però el 1997 també va ser l'any en què els Castellers de Vilafranca descarregaren el pilar de vuit, construcció que no es completava des el 2 de febrer de 1881 -que se'n tingui coneixement. També va ser el primer any en què tres colles feien el pilar de set en una mateixa actuació (Xiquets de Tarragona, Jove de Tarragona i Castellers de Vilafranca), a Reus, i l'any en què tres colles coronaven el cinc de nou en una mateixa diada (Minyons de Terrassa, Vella de Valls i Castellers de Vilafranca), per Sant Fèlix.

Les quatre colles punteres van tornar a ser les protagonistes del 1998 casteller. Els Castellers de Vilafranca perquè van carregar el primer castell de deu, el tres de deu amb folre i manilles, aixecant el sostre casteller. Els Minyons de Terrassa, d'una banda perquè una setmana després que els verds descarregaven el tres de deu, d'altra banda perquè descarregaven el primer quatre de nou (sense folre) del segle i segon de la història dels castells. La Vella de Valls perquè carregava dos cops- el quatre de nou amb folre i agulla i perquè es convertia en la segona colla a descarregar el pilar de vuit amb folre i manilles. I la Joves de Valls perquè incorporava el cinc de nou amb folre carregat al seu palmarès. Xiquets de Tarragona i Castellers de Barcelona coronaven també les seves primeres construccions de nou pisos.
El 1999 no hi van tornar a haver castells de deu pisos. Més aviat, sembla que les colles punteres apuntin a partir d'aquest any cap als castells de nou sense folre. I és que a banda de repetir el quatre de nou els Minyons de Terrassa (en aquest cas, només carregat), la Joves de Valls es convertia per Santa Úrsula en la primera colla vallenca a coronar el quatre de nou, i per Tots Sants els Castellers de Vilafranca desmitificaven la torre de vuit, que carregaven. I encara una setmana després, la Vella de Valls descarregava a Vilarodona l'últim castell de vuit que encara no havia pogut bastir cap colla al llarg del segle XX, el tres de vuit aixecat per sota. A més, Bordegassos de Vilanova assolien la categoria de colla de nou i dues colles allunyades de l'àmbit casteller tradicional aconseguien les seves primeres torres de vuit amb folre: els Capgrossos de Mataró i els Xics de Granollers. Al 2000 es van repetir tots els castells d'anys anteriors, amb una Vella de Valls que guanyava el concurs carregant el tres de deu. A més, la Joves de Valls plantava sis quatre de nou (un de descarregat per Sant Fèlix, i els altres carregats). Al 2001 es perd la torre de vuit i la novetat principal seria un nou invent, el nou de vuit amb tres enxanetes, que va descarregar la Vella vallenca. Al 2002, a banda de descarregar-se el segon tres de deu (també per part dels Minyons de Terrassa), s'incorporarien al grup de colles de nou els Capgrossos de Mataró, que van plantar quatre vegades el tres de nou amb folre, palesant un any més la seva gran projecció. La darrera gran aportació ha estat la inèdita torre de nou amb folre carregada pels Castellers de Vilafranca per Sant Fèlix de 2005, convertint-se en el nou sostre casteller. En aquella diada, els verds van assolir la millor actuació de tots els temps: quatre de nou amb folre i agulla descarregat, i carregats la torre de nou amb folre, el tres de deu i el pilar de vuit.

Finalment, cal assenyalar que el "boom" dels castells de la dècada dels noranta no ha portat únicament a la realització de grans construccions, sinó que també ha significat la proliferació de colles a indrets insospitats, sense cap mena de tradició, ni afecció, ni coneixença del fet casteller. En els últims anys han aparegut colles arreu del territori català, i fins i tot més enllà (a les illes Balears i a la Catalunya Nord). On mai no hi havia hagut cap colla castellera, on mai no havia actuat cap colla castellera, on mai ningú no havia sentit a parlar mai de castells, en els últims anys ha aparegut alguna colla castellera. El fet casteller s'ha convertit, sens dubte, en una moda. Els mitjans de comunicació d'abast general, però sobretot la difusió que n'ha fet la televisió, han estat els catalitzadors d'aquesta expansió del panorama casteller, donant a conèixer arreu el que no es coneixia, creant-hi un interès i convertint els castells en símbol nacional català. Òbviament, l'espectacularitat de les construccions que s'han aconseguit durant aquesta dècada també ha estat decisiva perquè les places s'omplissin com s'han omplert i com s'estan omplint en les diades cabdals de l'any casteller. El futur no el sap ningú, però és evident que els castells mai més no tornaran a ser patrimoni exclusiu de les colles anomenades tradicionals. Ara bé, per definició tota moda és fugissera, per tant sembla lògic que tard o d'hora el "boom" dels castells arribi al seu zènit, les colles grans toquin sostre i es regularitzi el nombre de colles fins a una xifra inferior a l'actual i que ja és difícil de concretar amb exactitud.